dimecres, 2 de maig de 2018

Crèdit de Síntesi de Roses al Canigó

El nostre crèdit de síntesi és un gran viatge, ens podriem passar hores penjant fotos, videos i explicant com és d'especial aquest viatge. Aquest curs hem decidit penjar al blog el diari personal d'un dels alumnes participants.
Així de simple, així de pur, sense trampes ni focs artificials... Cafemn Illa de Rodes en estat pur.
Això és el Cafemn:



De Roses al

Canigó




La teva pròpia actitud



Dia 1 - 23/04/18

Comencem el crèdit, i em començo a posar nerviós..
Com serà? Podré? Serà molt dur? Bua.. Segur que serà espectacular, veurem, pensava.

Començo a veure als meus companys, a l’institut, tothom ens mira, ens comencem a motivar i preparar tot; logística dia 1 ens orienten per deixar bosses, parlar amb profes ho deixen tot apunt, ens posem els escarpins i cap al GEN. al arribar vam fer grups de 7 per anar en raquero, i arriba a Empuriabrava, la veritat va ser molt chill-out, relaxat, perquè bàsicament la majoria no havíem de fer res. El meu cap comença a donar voltes i diu: “hostia, hem començat el crèdit de síntesi”, però realment no tinc aquesta sensació, molt estrany, veurem aquesta nit o demà si ja faig el canvi de xip.

Arribem a Empuria i fem canvi de transició i em canvio i agafo la roda de la meva bicicleta i la provo abans de sortir, tenia la sensació de ni saber anar en bicicleta, els nervis imagino. Sortim i comencem a rodar, molt fàcil, molt poc exigent, tot massa fàcil per ser el crèdit de síntesi, tot fàcil per aquell vídeo que ens van presentar fa 7 mesos, per aquell cop em pensava que el CAFEMN era  Planeta Calleja, flipava en colors, pensava que no podria fer ni un 1% del que estic fent, però bueno, que encara es el primer dia.

Dinem i fem la transició cap a cavall, no arribaven, nosaltres esperant i jo amb una son, no podia pensar en res més que en dormir, i les meves zero ganes de muntar, peró bueno, forma part del crèdit.

A l’hora d’anar en cavall va ser avorrit, si, un altre cop. Sincerament no em reconec, no tinc la il·lusió que he tingut fins ara al CAFEMN, totes les rutes, vivències, la ruta de 3 dies en BTT que va ser espectacular... Però un altre cop penso que serà cosa de què es el primer dia, que a la tarda, tindré aquella sensació. Desmuntem un altre canvi per fer bicicleta i anar cap al refugi de La Vinca, on vam arribar una mica tard, però bueno, no importa gaire, tornem a muntar campament, sopem,fem feed-back i a dormir.

Resum del dia 1: Un dia qualsevol.



Dia 2 - 24/04/18

Toca dia de logística, són les 6:45 i hem començo a vestir per començar a preparat tot. Agafo les meves bosses d’exemple per separar caiac, una altra bossa amb conducció a peu, i ficàvem la bossa del campament a la furgo, la vaig liar personalment i vam haver-hi de recular, arreglar les dues furgos, separar lo de l’esmorzar, que jo no hi era pendent, bueno bàsicament el dia començava malament, estressant, i perquè no venut per alguns de logística, que no col·laboraven, després d’haver-hi deixat clar que s’havia de fer 20 cops al dia següent al donar ordres diguessin que era la seva primera noticia, gent que es dedica a molestar, una altre persona de logística que es l’ultima persona en endressar la motxilla, etc. Tot això en una pallissa de gairebé dues hores en la qual estava mort de gana, i després al començar el guiatge anàvem amb 20 minuts de retràs. Noto de que ja no funcioni perfecte les coses passi a descontrolar un factor molt important com és el temps.

Quan en el meu cap noto que algo no funciona, significa que tot va molt malament i no m’agrada, aquest any m’he donat compte que no tot pot ser perfecte, i n’hi ha algú que sigui perfecte, però jo sento que tot ha d’anar 100% bé. I sempre donaré tot el que pugui i més, però bueno, tot va amb retràs, i hem de guanyar temps i al final perdem més temps a l’hora de fer caiac. Acostumo a relaxar-me fent caiac, ja que m’agrada molt, però no hi era dia per gaudir, un altre cop sento que no estic bé mentalment, estic agobiat, molt estrès, un cúmul de sensacions no gaire bones. Després d’acabar caiac a correcuita, desinfectem caiacs, els carreguem i ens equipem de BTT.

Hem d’anar cap a Maçanet de Cabrenys i començo a gaudir del crèdit però a la vegada amb l’estrès que implica anar tard. Arribem a Maçanet, berenem, ens equipem de conducció a peu, ruta molt exigent perquè estem cremats i és molt de desnivell positiu.

Un company que era guia proposa que logística fassi un grup i tiri endavant per si no arribem tant tard. Un detall per la seva part i un despliege físic important que implica més exigència encara.

També aprofito per donar les gràcies a un company que ha treballat com si fos logística i ha pencat molt en un dia tant dur. Bon detall.

18:55 Arribem al refugi de les Salines, personalment estava molt content després de tot el patiment. Peró realment, de veritat he d’estar content? Després de tot el dia de merda, logísticament, ha sigut un punt d’alegria ja que tot ha sigut recuperat. A l’hora de sopar em desmarco i no participo en res, em vaig al meu aire, parlo amb el meu pare, amb alguna amiga per telèfon i quan torno veig que està el sopar fet i m’alegro, el tastejo i brutal, estava deliciós i sento que alguna cosa per fi funcionava, curiosament quan jo no hi era. Sopo super bé i toca feed-back, i m’adono de que hi he estat equivocat tot el dia, que al final no és el més important i em sento responsable de que els guies s’hagin centrat més en el temps que en la natura, explicacions, guadir-ne…

En fin, dia 2, acabo cremadisim, encara no m’he trobat.



Dia 3 - 25/04/18

M’aixeco a les Salines i estic realment fotut, preparo tot i esmorzo, avui ens esperava un dia molt dur perquè només caminàvem, era l’equador del crèdit i personalment vinc d’un dia molt cremat. Dia desmotivat, però bueno, arranquem a caminar. Pujades, baixades, corriols, fagedes..
No s’acabava mai, el segon guiatge n’hi havia una grimpada, i la volia fer per desconectar, i així va ser, en va motivar una mica més. Per cert, aquest dia em tocava guiar i sempre acostumo a posar-me nerviós o intentant tenir-ne pressió per fer-ho bé, però avui no m’importava gaire com sortís.

Després del trenca cames arribem a l’Ecogite i dinem mentre’s ens mullem els peus al riu que havíem d’atravessar. Activo el mode de concentració i faig canvi de xip, tot comença força bé, vaig amb compte de no liarla i perdre el grup, ja que quan vam venir l’altre cop ens vam perdre fins trobar Paracolls, continua tot molt bé i quan arribem al coll de Paracolls, els de logística demanen partir el grup i avançar, em sembla una bona idea per ells, perquè esgotat mentalment necessitava còrrer.

Començem a còrrer cap a Arles i en 30 minuts ja estem al poble, guau! Vaig gaudir molt i estava molt més content que aquest dies, canvi de mentalitat, torno a ser una mica més positiu, però encara no he trobat el sentit a aquest crèdit, em començo a preguntar si al final no hi seré conscient fins que passi un temps, veurem. Em vaig a dutxar, i guau!, brutal, ho necessitava també, em quedo com a nou, i parlant més tard amb Ruben menciona la frase “a la gent bona, sempre li passaran coses bones”, em marca.

Sopem, feed-back, i a dormir, valoració del dia: més positiu que aquests darrers dies però em falta algo, espero trobar-lo. Donar les gràcies a l’Anna i en Ruben per fer-me pensar sempre, de veritat, gràcies.


Dia 4 - 26/04/18

Dia relax, agafar la bicicleta, visitar les gorges i anar cap a Cortsavi, m’aixeco, esmorzo i preparo tot com cada dia i començo a pedalar. Les gorges m’han agradat molt, m’ha semblat fascinant, les plantes era lo de menys, el lloc, les coves, les roques i l’aigua em flipava, però un factor extern ha fet que no pogués gaudir al 100% i era el xivarri que provocava tot el grup, peró bueno. Després tornem anar en bicicleta i tocava una pujadeta dura i com a Bassegoda m’acompanyo de la Mireia, que està molt forta i anem fent poc a poc i motivant-nos, sempre és més fàcil fer algú díficil quan no estàs sol. Al arribar al Càmping agafo el telefon, engejo l’Spotify i poso Amelie, agafo la màrfega i tanco els ulls fora i de sobte començo a gent sentir que li agradava la música, que feia jo escoltant això, etc. Tanco els ulls i reflexiono de tot, estant a un dia de fer cim penso que està fallant en aquest crèdit, però encara no ho trobo, o si, no sé, es perquè s’acaba i trobaré a faltar tot això? No sé, desconecto i tanco els ulls, em trobo a l’Anna i algú més a prop meu escoltant la música, comencem a xerrar, a posar i compartir cançons i arriben més profes a fer estiraments, respiracions i coses rares que mai n’havia fet, però és curiós i m’agrada. Després d’exposar tonteries que sabíem fer però eren inútils, com caminava amb els genolls, tenint els peus creuats, tonteries… però més content.

Parlant amb l’Anna intento trobar per fi el punyetero motiu del perquè no estic gaudint, i arribo a la conclusió de que és dol, no vull que s’acabi, trobaré a faltar tot i aquest 7 mesos han volat, més tard amb Mireia ens hem posat a passejar i a parlar d’això, necessitava desfogar-me una mica, estic més content encara, però no sóc feliç (?)

Em dutxo i em relaxo, i em passo la resta observant a tothom, a tot, l’entorn, etc. Cada vegada sóc més conscient de que he de gaudir del moment i poc a poc torno a ser jo. Sopem, escric això i em vaig a dormir que el Canigó està molt aprop.

Resum del dia 4: punt d’inflexió en aquest crèdit, sóc més conscient de tot.



Dia 5 - 27/04/18

Concentració màxima des del minut 1, avui hem de fer cim, res pot sortir malament, no em puc fer mal, he d’estar atent, dofisicar, avui es el dia, no em puc permetre qualsevol error o problema que no em fasi fer aquest cim. Avui estic hipermotivitat, super concentrat, és avui o mai. Avui si que sentia d’estar-hi al crèdit de síntesi, avui començava a entendre que s’acava i que trobaré a faltar a tothom, companys, profes, coneguts i amics, trobaré a faltar la convivència, totes les hores que passat junts, dintre i fora, les festes, desconectar del món real i passar-m’ho bé. Es pensar això i començar a posar-me nerviós i a emocionar-me una mica. Però al lio que hem de tancar maletes, aixecar campament, esmorzar i deixar-ho tot llest que a les 8 marxem.

Al pujar a la bici es una sensació molt estranya, sents que n’hi ha molta pressió a sobre, no tens ganes de res més que de mentalizar-te. Al sortir en bicicleta estava just darrera d’en Ruben, i que de veritat, sento que estava més concentrat que mai, però no només jo, sinó tothom, era un silenci tronador, el cap ple de pensaments i no s’escoltava res. De sobte Ruben comença a parlar-nos, a mentalitzar-nos, de que faríem cim, ara mateix no em recordo de que va dir, però això em passa sovint, oblidar lo que la gent diu, però lo que no oblido mai es d’aquella sensació que em feia transmetre, de que érem capaços, els nervis a flor de pell, i tornar a recordar tot el CAFEMN, joder, no vull pas que s’acabi mai això. Arribo a punt que em comença els ulls a posar vidrossos sobre la bici.

Comença la pujada i sentia que l’havia de fer jo i el meu cap, arriba un moment que en Ruben diu ultima curva, cinc minuts més i ja hi érem al coll, últims moments de BTT, que s’acabava ja i que ho donéssim tot, tot amb ACTITUD, aquesta es la paraula clau, ACTITUD, si mai ten actitud, mai arribaràs enlloc, fa 7 mesos no tenia actitud, tenir por, pànic, vergonya, no em volia ni presentar a delegat perquè em sentia dèbil, era una falta d’actitud, ien el transcurs d’aquest curs, he sentit que em coneixia de veritat, que podia ser jo, que es pot ser més que un capullo i reconèixer que tinc debilitats, cosa que mai havia pogut fer, aparentar, demostrar ser una persona que no era, ser sempre feliç, sento que tot això ha sigut gràcies a aquest curs.

Era la primera vegada que dues persones em veiessin ser jo de veritat, deixar-me conèixer, plorar, cosa que només m’havia vist la meva cosina, els meus oncles i el meu pare. Menció especial per aquests dos, que gràcies perquè realment heu sigut de gran ajuda.

M'acabo de desmadrar escrivint això, continuo. Faig aquella pujada amb actitud, donant to de mi però amb el control, i dosificar-me lo suficient per no cagar-la en l’ultim moment. Arribem al coll i es moment de canviar-se i fer 1200 metres de desnivell en 4 km, en 3 hores i mitja, ja comença a sentir que res hem faria enrere i arribava segur. Era un dia de pensar molt, ajudar al grup, i motivar-nos, no va ser pas dura les primeres 3 etapes, el temps passava volant, físicament podia amb tot, controlava tot i procurava no cansar-me gaire i així vaig fer.

L’ultima etapa, al posar-nos els grampons començava a posar-me nerviós, un formigueig a la panxa, i jo deia “ja hi som”, estava tant aprop el cim.

Començo a clavar puntes i cada cop que m’apropava més a aquell cim tan rodonet tenia més ganes de plorar. Cada cop més ganes, i sento que ja no ho podria controlar. Arribo a d’alt i el meu cos desprèn una adrenalina, després de tot lo que he fet increïble, però en qüestió de segons, ja que,em dona el bajón que preveia venir. Començo a abraçar a tothom, a plorar molt, no havia cap control i recordant tot i donant per finalitzada molt en contra de la meva voluntat aquesta etapa.

Aquest any heu format part del millor any de la meva vida, malgrat tingui només 17. Em nego que això s’acabi aquí, no sé com, ni quan, però sé que tornaré, perquè des d’avui una part de mi estarà sempre al CAFEMN.


Gràcies a tots, gràcies per aquest meravellós any, gràcies per fer-me descobrir, gràcies per deixar-me amb més ganes de CAFEMN. Gràcies Ruben, sempre estaré agraït per aquell dia en el Pans, per voler demostrar ser un capullo, però en realitat ser una magnifica persona, gràcies Mireia. Gràcies Joel. Gràcies Anna per brindar-me una nova oportunitat, per demostrar-me que estava equivocat, per ajudar-me a aclarir-me. Gràcies Vilella, Eva, Roger, Diana, Casorrán, Anna, Ruben, Tat, David, Gerard, gràcies a tots els meus companys per tots aquest moments.

Gràcies de tot cor, a tots!

José Gonzàlez