dissabte, 24 de març del 2018

RUTA 3 DIES BTT ROSES - BASSEGODA

Ruta BTT
Etapa 1: Roses – Refugi Bassegoda. 67 kms i 1.000 D+

Eren les 3 de la nit quan un fort soroll provinent de l’exterior hem va despertar, allà ja vaig empassar saliva i hem vaig tornar a dormir amb un mal pressentiment. A les 7 del matí al sortir de casa el meu pressentiment de aquella nit es va fer realitat, un mal pressentiment anomenat tramuntana, una tramuntana forta la qual feia que et belluguessis d’un costat a l’altre al caminar, per la meva prèvia experiència ja sabia que aquell dia havia empitjorat molt per aquell simple fet. Un cop arribat a l’institut veia com les cares espantades de la gent s’amagaven darrere les motxilles que portaven, intentant protegir-se del fred, tots anaven esbufegant pensant en la ruta que els tocava fer en breus moments. Un cop les maletes estaven carregades a la furgoneta vam començar a pedalar.

Vam arribar fins a Vilanova de la Muga on ja alguns companys no van poder seguir per certs motius. A Vilanova ens vam trobar amb un fet estrany, pràcticament paranormal, de cop i volta a una bicicleta que estava estacionada se li va trencar un radi, per sort un dels que va abandonar per migranyes li va oferir la seva bicicleta i així donant-li la oportunitat de seguir sense perdre temps direcció a les Escaules, una gran mostra del companyerisme a la ruta.

Durant la ruta havia estat a darrere de tot ajudant a la gent que li costava més o que tenia algun problema ja que jo físicament anava molt bé, però abans de arribar a la pròxima parada, vaig decidir no amargar-me la ruta i vaig començar a gaudir una estona fent el cabra per el tramit mòbil marcat per els professors. I desprès de divertir-me una estona vàrem arribar a la majestuosa parada, un lloc anomenat les Escaules, terreny per on passa el riu Muga, no era un simple lloc, semblava el paradís, un terreny amb una continua línia cristallina d’aigua que avançava per salts, incloent una cascada meravellosa, llàstima que haguéssim de continuar la ruta ja que aquell lloc era una delícia per els ulls d’una persona.
De les Escaules a Terrades ja vam trobar una cosa que fins el moment en aquella ruta no ens havíem trobat, la primera pujada forta, no una pujada qualsevol, si no una pujada en la qual ja carregàvem 35km de ruta, lluitant contra aquell vent que bufava amb tanta ràbia que havia fet plegar a alguns companys. Un cop superada a 1km quedava la salut de Terrades on vam parar a dinar per recuperar forces i continuar fins la nostre meta. Quan en Rubén, el professor de btt, es va aixecar les cares de la gent es van tornar a enfosquir ja que tots sabien que tocava, tornar a pedalar.
Següent parada, Albanyà. Un tram curt però molt castigat pel vent de cares, allà va ser quan la gent va entendre més la importància del rebufo, peça clau durant tota la ruta. Es va necessitar fer una parada a Albanyà per descansar de l’esforç per lluitar contra el turment del vent durant tota la ruta i preparar-se per començar la pujada al nostre objectiu, el refugi del Bassegoda, en aquell moment dos companys més es van haver de retirar a causa del gran desgast físic que suposava  enfrontar-se a aquell vent, allà va ser un dels moments que en aquell dia van destacar, el veure un company plorant per la ràbia de no poder continuar la part final de la ruta amb tot el que portava per arribar-hi, em va fer pensar en totes les emocions que havia sentit durant aquell dia i vaig recordar el motiu del perquè un dia vaig decidir fer-me “ciclista”. Tot desprès vam iniciar la pujada al Bassegoda per carretera, va ser bastant senzilla, no nomes per mi si no també per molts companys ja que durant la ruta havien estat lluitant contra el vent, i allà quasi no tocava, vam acabar la part de pujada.
En poc temps ens vam plantar en el refugi on la gent podia descansar, jo vaig decidir anar a buscar llenya pel foc i així aprofitar més el temps. Desprès de sopar que van preparar els companys vam acabar el dia rient una estona a la vora del foc.

Personalment m'agradaria donar uns consells a tota aquella gent que llegeixi això.
       Disfruta de la ruta de la ruta com puguis, això farà que tot sigui més amè i divertit, i en gran part no te n'adones de l’esgotament.
       Fes cas a la gent que tingui més experiència que tu ja, que els seus consells valen or, et poden ajudar moltíssim en els trams difícils.
       Has de tenir sempre una mentalitat positiva, ja que si el cap no tira el cos tampoc ho farà, i si el cap comença a pensar que no pots més t'enfonsaràs

Ivan Ezquerra


                  Etapa 2: Refugi  – Bassegoda - Refugi  15 kms i 620 D+

A les 8 del mati ens aixequem tots i veig que molts dels companys es queixen de que tenen molèsties musculars ja que el dia passat vam patir bastant degut a la forta tramuntana, però també estaven mes tranquils perquè ens havien canviat la ruta i la van fer mes curta, tot seguit vam anar a esmorzar.

Un cop esmorzats ja tocava agafar les 
bicis per fer una baixada d’escalfament  on estava la camioneta i allí ens fan una petita explicació d’una baixada una mica més forta per no emocionar-nos i anar massa ràpid però com és normal tots el companys anaven massa ràpid i jo no els podia seguir perquè anava últim ja que vaig tenir un petit accident fa uns mesos i encara anava amb una mica de por , un cop arribem al planer gens cansats perquè no hi havia cap pujada deixem les bicis

a un costat per deixar passar el cotxes i comencem  a fer un tram a peu, per un corriol molt bonic fins arribar a una ermita (St.Joan de Bussols) on hi havien  unes vistes espectaculars, a l’ermita ens  parem una estona per beure i menjar una mica, desprès de haver descansat i riure una estona ens tornem a posar en marxa i  baixem per on hem pujat fins arribar a on estaven  les nostres bicis on  ens fan una petita explicació de la pujada forta que venia i aquí va ser on molta gent es va començar a preocupar però per això ens portàvem preparant tot el curs per arribar al cim del Bassegoda , i cap amunt, vam començar a pujar i jo com sempre faig em vaig anar amb el meu company de ruta en Marc i vam començar a pujar i si algú no podia ens ajudàvem i axis constantment i a més com anàvem parlant  la pujada se'ns va fer curta i gens forta, abans d’ arribar al coll del Bassegoda  fem una parada estratègica per agafar aire i veure una mica i perquè tot i haver una senyal quan vas amb el cansanci a lo millor no la veus i t'equivoques i te’n  vas cap un altre lloc, un cop explicat seguim i com ja faltava menys tots treien les ultimes forces que quedaven per no baixar de la bici i arribar al coll del Bassegoda on parem a deixar les bicis un altre cop, menjar una mica i beure aigua , aquella parada per alguns va ser un miracle ja que anàvem bastant cansats. 





Un cop hem deixat les bicis ja quedava menys per arribar al cim, comencem a caminar per un corriol fins estar al costat de la grimpada on ens expliquen com anirà i just al costat es veia el cim i ens posem a caminar per fer la grimpada per arribar al cim de Bassegoda (1.300m) on vam tocar la gloria. Finalment vam arribar al cim que se’ns va complicar des del primer moment, havent de desplaçar  els tres dies de la ruta  per les temperatures i el primer dia per culpa de la forta tramuntana. 
Un cop haver-ho gaudit toca tornar a baixar per on hem pujat ,un cop arribem al refugi ens canviem per estar més còmodes i berenem després  ens fan un repàs de com es canvia la roda de la bici i de com lubricar la cadena per la tercera jornada. 

Un cop acabada anem a lubricar la cadena i els que tenen que fer el sopar comunitari es posen a fer-ho i per acabar el dia fem el feedback habitual i a dormir que el dia següent ja tocava tornar a casa amb 70 kms per endavant.
En resum gran dia ,superant les meves pors a les baixades i una nova aventura amb els companys!!

Santiago Chaguancallo

           Etapa 3: Refugi Bassegoda - Roses 65 kms i 350 D+


Eren les 8 del mati quan el moviment de la gent neguitosa per tornar a casa em va despertar quan en principi era jo qui m’havia de despertar més aviat que ells per poder preparar l’esmorzar, però que hi farem, ràpidament em vaig preparar per marxar i vaig començar a preparar el menjar comunitari amb els meus companys. Mentre que servia es podia notar a la gent que tenien ganes d’arribar a casa.
Un cop aixecat el campament era hora de pujar a la bicicleta i començar a pedalar fins a la nostre meta, bueno pedalar, pedalar poc perquè era quasi tot baixada. Per baixar ho vam fer en petits grups cosa que va estar molt bé, ja que anàvem a bon ritme i de forma segura, i clar en una baixada tan llarga i amb corbes com aquelles vaig disfrutar com un porc en un bassa de fang. Un cop aquella baixada va acabar, vam arribar a Albanyà però aquest cop quasi no vam parar.


De camí al nostre següent punt, Sant Llorenç de la Muga, vaig quedar al·lucinat amb la diferència de velocitat respecte el primer dia, ara semblava que si estiguessin vius de veritat, el primer dia semblàvem una colla de zombis, però ara anàvem a tota velocitat, es nota que hi havia ganes d’arribar.
Com que estàvem bé de temps degut a la velocitat que portàvem, van fer una petita paradeta al poble abans de començar la única zona de pujades que quedava a la ruta del dia, la zona per arribar al pantà de Boadella. La millor part d’aquella zona va ser quan al final d’una pujada xunga vam fer un passadís a tots aquells que anaven arribant i animant-los, bueno poder a l’ultim li va caure algun que altre clatellot però tot amb riures.


Desprès d’aquella zona la gent ja no estava tant a tope però encara al·lucinava de les ganes que li posaven, en alguns moments em feien pensar que anaven així perquè odiaven tant la bicicleta que volien arribar ja per aparcar-la per un temps. Un cop vista la presa i parat a menjar amb bones vistes a la gran bassa d’aigua d’una presa del riu Muga, tocava una altre baixada de aquelles que et penses que vas amb una moto tombant a les corbes, un altre lloc per disfrutar.
Continuàvem un altre cop per planer però com no, el vent ens tornava a venir de cares però aquest cop per sort no era ni la meitat de fort que el del primer dia.

Ara ja no ens aturàvem, les ganes de arribar de la gent eren tan grans que ja quasi no volien ni parar.

Un cop vam arribar a Castelló, va ser pillar el passeig que seguia el riu Muga i tirar, jo em vaig quedar a darrere perquè hi havia gent que ja quasi no podia, ells volien però les cames ja quasi no els rendien, i una petita empenta els ajudava molt. Un cop vam arribar a la desembocadura vam parar i vam fer la gran foto final, i també així la gent va poder descansar un xic, desprès de la pausa, vam arrencar per acabar a arribar fins a Roses.

Un cop dins de Roses la gent ja pensava que s’havia acabat, que nomes quedava arribar i prou, però jo no m’ho creia ja que el professor ens va fer tornar per un lloc que no fèiem mai i ja vaig pensar que estava planejant alguna cosa. La meva sospita es va fer certa quan vaig veure que ens va fer entrar a la platja per acabar-nos de cansar, amb mi no va funcionar perquè jo per la sorra relliscant encara m’emociono més però tots els altres estaven caminant. Però desprès si que vam anar fletxats cap a l’insti. Un com allà la gent ja va deixar les bicis i tot i va marxar cap a casa pitant a dormir la mona, els pobres estaven rebentats. I aquí va acabar la gran ruta de BTT que tant esperava, quina llàstima, a mi el moment d’entrar a l’insti se’m van fer trist.

                               

Ivan Ezquerra











divendres, 23 de març del 2018

A punt per la ruta 3 dies BTT rumb al Bassegoda


S'acaba el curs i l'assignatura de conducció de grups en BTT prepara el seu plat fort: del proper dimecres 21 de març al divendres 23 estarem de ruta en btt des de l'instiutut fins al Bassegoda i tornar recorreguent el riu Muga fins al seu neixament i pujant fins al cim del Puig de Bassegoda.
Us deixo aquí sota els mapes i alguna gràfica de les tres jornades que us hem preparat.


Dia 1


Dia 2



Dia 3




dimarts, 20 de març del 2018

Guiatge BTT 2º ESO

Dimarts 13 de març

EL NOSTRE PRIMER GUIATGE AMB CLIENTS


I 6 mesos després de començar el nostre Cicle Formatiu, ha arribat l’hora i el dia d’enfrontar-nos a una prova de foc. Ha arribat el moment de posar en pràctica tot alló que portem estudiant i practicant a l’aula i a les nostres sortides. Ara ja no va d’anar en bici, o jugar amb els companys, o fer esport amb 25 persones més. Ara va de debò. Ara va de ser guies d’un grup de clients.


I no d’uns clients qualsevol, no…. Ens enfrontem a un tipus de client dur, difícil de satisfer, sense massa coneixements de la bici, amb moltes diferències de nivell i de capacitats, amb ciclistes que volen arriscar i d’altres que s’estimen més un passeig tranquil i descansat. Un grup amb el que t’ho has de currar de debò per no sentir un ¨jo, quin rotllo de sortida…¨. Un grup nombrós i molt heterogeni, amb alguns capaços d’anar més ràpid que nosaltres i d’altres a qui haurem de motivar molt i molt per arribar al nostre destí. Un grup amb qui haurem de desplegar totes les nostres capacitats per que surtin contents i passin un bon dia amb nosaltres.

Serem els guies d’un grup de 62 alumnes de 2n d’ESO. Una colla de nois i noies d’entre 13 i 14 anys amb unes ganes boges de sortir a passar-ho be. El nostre repte? Conduir a aquest grup des de l’institut fins la Torre del Vent, als Aiguamolls interiors, i tornar. Una ruta d’uns 8k i sense desnivell peró on haurem de circular amb els cotxes, creuar carreteres molt transitades, pedalar per pistes de terra i enfrontar-nos als corriols per pujar i baixar de la Torre. I tót aixó amb seguretat, diversió, control i professionalitat.

I ara és quan comença la màgia!

Primer pas: el grup. Comencem amb una estratègia clàssica: divideix i venceràs. Els nostres profes, juntament amb els de 2n d’ESO, divideixen el grup en 3 grans blocs: avançats, pelotó i esforçats. Davant, els avançats a la vegada es divideixen en 2 i s’assignen 3 guies a cada grup. A la rereguarda, 4 guies més per els esforçats. I tota la resta, 14 guies més, pel pelotó, que es subdividirà en més grups però que rodarà plegat.


Segon pas: la ruta. Com sempre, fem un estudi de la ruta per decidir formacions, com farem els talls als encreuaments, les parades estratègiques i quines variants de ruta podem aplicar als diferents grups. Així, els grups avançats podran cremar adrenalina pujant i baixant corriols mentre els esforçats gaudeixen d’un camí tranquil.

Tercer pas: l´organització. El treball previ dels nostres professors, la distribució de responsables i funcions, walkies, material, cotxe d’assistència…. Tota una feina a l’ombra indispensable i obligatòria per que surti bé. Perque aixó va de ser guies, una paraula curta però amb moltíssima responsabilitat.

I ja està! només quedava posar-nos en marxa. i així ho vam fer, amb alguns errors, però també amb molts d’encerts. Resultat? 62 clients contents a qui hem fet gaudir d’un matí d’esport  al millor parc d’atraccions del món: la natura. I quina va ser la meva sorpresa al trobar-me, 2 dies després, un petit regal d’una de les nostres clientes a la recepció. Un petit detall que em va fer omplir d’orgull i de satisfacció per la feina feta.
Gràcies Aya.



Álvaro Elia.

dilluns, 19 de març del 2018

Neu Tavascan 4: ESQUÍ / SNOW


Divendres 9 de març


Vam començar fent grups de esqui i snowboard entre la gent que ja havia practicat i els que no. Grups de nivell.
I jo com que no havia practicat mai esquí em va tocar en el grup que no en sabien. El dia va continuar mentre apreníem com ficar-nos i treure’ns els esquis i també aprenent a fer la cunya per poder frenar.


Ens vam ficar a la pista dels principiants que ens remuntava amb una cinta molt senzilla per entrenar abans de llençar-nos per les pistes blaves que per nosaltres ja eren bastant difícils. I com us podeu imaginar més d’una hòstia ens vam fotre.

Però a part d’això va ser brutal com a  experiència.
La meva opinió és que apart de caure i tornar-me  a aixecar i de les hòsties que em vaig fotre el que més em va agradar va ser llençar-me per la pista blava amb tots els meus companys.
La millor experiència que he tingut en la meva vida.

Pau Dorca

Neu Tavascan dia 1: TALLERS A LA NEU

Dimarts 6 de març.


Sortim de Roses a les 5 de la matinada. Capa les 12 del matí vam arribar al refugi de muntanya de Tavascan (La Pleta) amb ganes de tocar la neu, ràpidament vam muntar 4 grups per realitzar 4 estacions de manera rotacional que ens van preparar els diferents especialistes. A la primera estació jo vaig començar amb les tècniques de ràpel i ancoratges a la neu, em va pasar molt ràpid el temps, em va agradar molt.



A la segona estació al monitor va començar per fer una mena de cursa per la neu en la que ens tiràvem pel terra, ens agafàvem entre nosaltres i tot això estava planejat per el monitor per cansar-nos una mica i poder estar atents al taller en qüestió: l'activitatera fer un refugi/vivac de la fortuna que va estar molt guai. A la tercera estació ens van ensenyar las tècniques de piolet i crampons que va estar dirigida pel Ferran Latorre, tot un privilegi per nosaltres. La darrera estació consistia en un petit taller de nivologia en el que el nostre monitor va realitzar un tall a la neu i ens va explicar les diferents capes, el seu comportament i les conclosions que servien per fer els informes d'allaus.


Un cop acabats els tallers cap a les 5 i pico de la tarda ens vam instalar al refugi de muntanya, simple però molt acollidor. Vam sopar aviat i per la nit en Ferran Latorre ens va fer una xerrada amb passada de diapositives  molt íntima i propera sobre les seves experiències com a muntanyenc i el fet de ser el primer català en coronar els 14 cims de més de 8.000 m de la terra. Tot un luxe i una gran inspricació.






dijous, 15 de març del 2018

Neu Tavascan dia 3:ESQUÍ DE FONS


 Dijous 8 març


Ens varen despertar a les 8.30 per anar a esmorzar i a les 9.30 ja estàvem tots a fora preparats per anar a fer esquí de fons.

Per aprendre una mica a controlar els esquís vam fer un parell de jocs com el del mocador que consisteix a intentar agafar-lo. La diferència és que vam jugar amb un esquí posat. També vam fer unes carreres de relleus per passar-ho bé i seguir aprenent a mantenir l'equilibri a sobre de l'esquí.

En acabar els jocs ens vàrem posar els dos esquís i ens van ensenyar a fer cunya. Una vegada havíem après més o menys a fer-la vam sortir a pista. El més complicat van ser les pujades fent cunya inversa perquè relliscaves tota l'estona.

També vam provar a fer un petit fora-pista on tots vam acabar a terra com a mínim dues vegades. Després d'això vam fer un parell de baixades per practicar la cunya i anar al refugi a dinar.


Un cop acabat el dinar ens vam tornar a posar els esquís i vam tornar a pujar cap a les pistes per arribar a una corba on hi havien unes vistes impressionants. Vam acabar el dia intentant baixar per les pistes el més ràpid que podíem per arribar al refugi.


Arnau Roca

dimarts, 13 de març del 2018

Neu Tavascan dia 2: RAQUETES

Dimercres 7 de març



Són les 6:30 del matí, comença un dia especial a la neu, tenim visita, i no és una visita qualsevol si no que és en Ferran Latorre!, l'únic català en pujar els catorze vuit mil, tot un referent per a la gent que li agrada la muntanya. Els menys mandrosos ens despertem per dutxar-nos i esmorzar bé abans que la resta per agafar les forces suficients per pujar al Tuc de la Cima en raquetes.

Ara mateix el rellotge indica que són les 8:14, l'hora en la qual la Diana ens dóna el dinar en forma de pic-nic amb fruita, aigua, un entrepà i barretes. Uns minuts més tard ens comencem a equipar adequadament amb raquetes, grampons i indispensable el D.V.A, sonda i una pala en cas que hi hagi algun accident. Una vegada estem equipats, un a un, en Ferran comprova si els D.V.A. funcionen correctament i comença la ruta.
En Sisto, que va ser el nostre guia juntament amb en Ferran, ens anava avisant que no trepitgéssim la traça que hi havia al costat que era d'esquí de fons. Pujant vam passar pel mirador del Corbiu des d'on vam poder contemplar les valls, els boscos, els estanys i les muntanyes de la capçalera de la vall de Tavascan, incloses al Parc Natural de l'Alt Pirineu, com el pic de Certescan, l'estany del port i les bordes de Noarre.

Durant la ruta podia anar parlant amb en Ferran que ell em contestava amb molt de gust i es notava que li agrada allò que fa i que és un apassionat de la natura i de la muntanya, cosa que em va cridar molt l'atenció perquè tenint en compte que és el Messi de la muntanya podria passar de tu, en canvi et respon a qualsevol dubte que tens i fins i tot ve ell a parlar-te com si ja el coneixes i això va ser una cosa que em va impactar molt.

Ja hi som!, arribats al cim, a uns 2455 metres del nivell del mar, toca fer-se la foto de família de les dues classes, foto única, ja que som la primera promoció en anar a Tavascan i a sobre ben acompanyats. Una vegada s'ha acabat el postureo seguim la ruta baixant per on havíem pujat. La baixada és molt divertida, ja que miris on miris veuràs gent a terra, professors inclosos. També hi ha trossos en els quals pots fer servir la neu com un tobogan i lliscar sense haver de caminar, les cames ho agraeixen però l'esquena no.

14:27 hora de dinar. En el meu cas he de dinar una poma i una barreta, ja que la gana ha fet de les seves m'he menjat l'entrepà abans de dinar. Després de mitja hora sona l'alarma, tenim un lesionat. Aquesta persona no es sent els peus i no es troba gaire bé, vist això tothom que ha pogut a posat de la seva part per ajudar al nostre company i és en els moments mes difícils on es veu el companyerisme de veritat. Quan ja tenim el problema més o menys resolt, seguim baixant fins a arribar al refugi on ens esperen amb unes galetes de xocolata i un got d'aigua i tothom està feliç, ja que hem berenat i s'ha suspès l'examen de seguretat i supervivència, fins que de cop recordem que tenim minut de glòria, que consisteix a parlar de tu o d'alguna cosa durant un minut i ser recordat per això.

Acabem de passar de la felicitat als nervis extrems pels mes tímids, i no tan extrems per qui ja ho teníem preparat, així que tothom repassa el seu minut perquè quedi perfecte a l'hora d'explicar-ho davant dels professors i davant dels 40 alumnes que hi ha al davant. Anaven sortint noms, Abde, Sergio, Mili… Manu! En aquest moment em vaig posar molt nerviós i em suaven les mans fins que l'Eva em va donar la paraula i em va dir «quan vulguis» en aquest moment em vaig relaxar una mica i em va sortir un bon minut amb poques reflexions negatives, cosa que em va fer dormir millor.
Al acabar tots els minuts de glòria amb riures i plors vam recollir el menjador i vam anar a dormir després d'una experiència inoblidable.


















Manu Da silva

Entrevista amb el director de l'Institut


26/2/18

Josep Lluís Tejeda Martinez  

Director de l’Institut Illa de Rodes.   
  

Aquest és el 5é any que es el director d’aquest centre, i aquest any, ha pres la decisió de renovar per 4 anys més.

Té dues filles, la més gran te 28 anys i es traductora. La petita te 26 anys i és infermera.

Va estudiar magisteri als anys 80, i un cop acabat va treballar de mestre als 22 anys en escoles de primària, també va estar 12-13 anys impulsant la informàtica educativa a tots els centres de Girona. Ha treballat de professor en una universitat durant 12 anys, mentre estudiava la carrera de pedagogia i es va fer especialista.

En el 2005 va decidir venir aquí, a l’Illa de Rodes ja que tenia plaça de psicopedagog, que és el que ocupa actualment.
És professor de primària, especialitzat en matemàtiques i en ciències naturals.
També ha fet cursos per directors i en segueix fent per altres directors d’altres centres.

No tenia planejat el fet de arribar a ser director ja que al principi, va estar un any treballant de psicopedagog, després li van oferir ser cap d’estudis, que hi va estar 6 anys.
Va descansar 1 any, i més tard, el director anterior va plegar i una colla de gent li va dir que s’hi presentés ja que ja sabia com anava el tema de la direcció. Ell va accedir i va estar 1 any, després va fer un projecte per 4 anys més, que és el que a acabat ara i el que torna a començar per 4 anys més.

Li vaig fer una pregunta que poques vegades havia sentit fer, que és la pregunta de; tu de petit que volies ser?
Em va dir que li agradaven les feines que significaven muntar i desmuntar joguines elèctriques i electròniques.

Quan va acabar el COU que es com el Batxillerat de avui dia, tenia 3 opcions, que la primera era estudiar per ser professor de matemàtiques de secundària, ser professor de llengua francesa o bé estudiar magisteri, però clar les dues primeres carreres duraven 5 anys i la tercera en durava 3 i per qüestions familiars es va decantar per aquesta carrera, la de magisteri ja que a sobre la docència sempre li havia interessat i a part eren 3 anys, en comptes de 5, li era possible a diferència de les altres.

Com tothom, ell també a hagut de treballar de diferents coses abans d’arribar al punt actual on es troba, d’aquí la meva pregunta sobre les feines passades que havia hagut de fer abans de ser on és.
En Josep va treballar de petit fins l’edat dels 18-19 anys. Va començar treballant repartint caixes de begudes a l’estiu, tot seguit va treballar en una parada ambulant, venent sabates, roba, figueretes de fusta, quadres, etc.. En el mercat dels diumenges. També va estar ajudant al seu pare en una oficina en la que ell hi treballava
Ell afirma que totes aquestes feines són dures.
La de repartir caixes de begudes amb camió, perquè començava a les 6 del matí i que la carretera i el camió era com era doncs ho feia més complicat, perquè clar no era com avui dia que els camions tenen aire condicionat i és quelcom que a l’estiu es fa notar.
També es va fer complicada la feina de la parada ambulant pel tema dels horaris i això la convertia en una feina molt cansada a la vegada que divertida ja que era a l’estiu, i tenia l’edat que tinc jo ara actualment, 16 anys i clar, els amics, les quedades, el turisme, la feien més entretinguda.

Li vaig preguntar quina era la feina que més li havia agradat d'aquestes que havia fet i em va dir que les que li havien agradat eren totes ja que havia tingut, i té la sort de que totes les feines que ha fet, les ha fet amb moltes ganes ja que és un home que li agrada molt aprendre coses noves i muntar “saraus” com ell diu, i que totes les feines te les has d’agafar be, com una oportunitat d’aprendre i que si t’equivoques, no passa res, et recuperes i segueixes endavant, que per alguna cosa serveixen els errors, per aprendre.

Com tothom, ell també te els seus límits, i d’aquí la meva següent pregunta.
S’ha plantejat algun cop el fet de deixar el seu lloc com a director?

En aquest moment de la seva vida, amb la experiència que te, no, però diu que si aquesta feina l’ hagués tingut uns anys enrere, no hagués durat tant ja que amb la falta d'experiència que requereix, la pressió hauria fet un canvi molt gran.

Em va dir quelcom que em va fer pensar molt amb el professorat que tenim els alumnes, i és quelcom que fins ara no havia rumiat, i és que, posar-se d’acord tots per tal d’organitzar les coses i fer-les tant be com les fan, resulta fàcil gracies a la feina en equip que hi ha.

També em va dir que el fet de l’exigència que hi ha és per un simple motiu, que és per nosaltres, els alumnes.
Nosaltres l’exigència la veiem des de el punt de vista de la dificultat, en canvi ell la veu des del punt de vista que realment és, que bàsicament, el major favor que ens hauran pogut fer mai, que és oferir-nos un bon hàbit d’aprenentatge.

Vaig preguntar-li que en pensava de la manera que té un dels membres del professorat del CAFEMN en fer les classes ja que tots tenen una manera diferent i ell, personalment es dels que més destaca des del meu punt de vista, en Ruben Lamas.

Em va dir que la manera d’ensenyar de cada professor és molt subjectiva ja que per llei, cada professor pot utilitzar diferents tècniques, poden ser mes divertides o més avorrides, i que cada professor et diu les coses tal i com les sent.

A en Josep li agrada una cosa del professorat que és molt important, i es que el professor i la persona que exerceix aquest ofici s’assemblin, ja que hi ha persones que poden ser molt extrovertides però que a l’hora de fer de professor són a l’altre extrem.
Creu que es un aspecte molt important ja que si la persona i el professor s’assemblen, aquest mateix, aporta tot el que sap als demés i es fa notar amb més o menys entusiasme, però sempre amb l’objectiu de fer aprendre el que sap als seus alumnes.

El fet de que els alumnes tinguem diferents models de professors fa que a la nostre vida aprenguem a estar amb diferents models de persones per així mateix tenir diferents models de clients, que és l’objectiu d’aquest cicle, guiar als clients i ser un bon guia, i per tal, hem de conèixer diferents personalitats i com actuar amb aquestes.

Vaig decidir entrar en el tema del centre de Banyoles i descobrir que en pensava el senyor director del centre de Banyoles respecte el de l’Illa de Rodes amb el CAFEMN que ofereixen, i quines diferències hi troba.
Va dir que els dos ofereixen una formació magnifica, però que nosaltres, com a centre, som més petits, i això fa que entre l’equip docent i les famílies hi hagi una proximitat molt especial.
I l’altre aspecte que distingeix aquest centre dels demés, parlant ara si, del cicle, el CAFEMN, es l’equip del professorat que hi ha, que realment son equip, fan la feina en equip.
En el moment que em va dir això, els professors del cicle celebraven que van guanyar un premi molt important que es dona a l’Alt Empordà. El premi Josep Pallach.

El que li fa sentir orgullós d’aquest centre és el nivell de relació humana que s’ha aconseguit entre els professor entre ells, els professors i alumnes i les famílies i el centre, que fan que hi hagi garantia de condicions per tal d’aconseguir uns objectius.

Vaig acabar l’entrevista amb una pregunta que ens te a tots els alumnes del CAFEMN amb molta intriga que és sobre el cicle superior. L’aconseguirem?

Fa dos anys que els actors que han de fer que això vagi, van dir si, per tant el que s’ha de desencallar és un tema polític. El tema és que el centre està en la millor posició per tenir un cicle superior. El que no es sap és si el tindrem l’any que ve o no, però el que si em va afirmar el director és que si no es l’any que ve, serà el següent, i sinó, el següent, el cas és que no pararan fins que l’aconsegueixin.

El dia 9/3/18 ens van anunciar que ens han donat el cicle formatiu de grau superior, finalment ho hem aconseguit!


Júlia Molina Rovira


dissabte, 10 de març del 2018

Estada a la neu: Tavascan.

 divendres 9 de març.


Del dimarts 6 al divendres 9 de març hem realitzat la nostra habitual estada a la neu per precticar diferents activitats: tallers de crampons i piolet, anclatges a la neu, nivologia, recerca amb DVA, vivacs de fortuna i iglus, ancoratges i ràpel en terreny nevat, raquetes de neu, esquí de fons i esquí alpí o snowboard.
Aquest any hem anat a l'estació d'alta  muntanya de Tavascan amb el seu preciòs i acollidor refugi de muntanya. Tot un luxe que us anirem detallant dia a dia amb les habituals cròniques dels alumnes perque tingueu la seva visió de l'estada.