dimarts, 13 de març del 2018

Neu Tavascan dia 2: RAQUETES

Dimercres 7 de març



Són les 6:30 del matí, comença un dia especial a la neu, tenim visita, i no és una visita qualsevol si no que és en Ferran Latorre!, l'únic català en pujar els catorze vuit mil, tot un referent per a la gent que li agrada la muntanya. Els menys mandrosos ens despertem per dutxar-nos i esmorzar bé abans que la resta per agafar les forces suficients per pujar al Tuc de la Cima en raquetes.

Ara mateix el rellotge indica que són les 8:14, l'hora en la qual la Diana ens dóna el dinar en forma de pic-nic amb fruita, aigua, un entrepà i barretes. Uns minuts més tard ens comencem a equipar adequadament amb raquetes, grampons i indispensable el D.V.A, sonda i una pala en cas que hi hagi algun accident. Una vegada estem equipats, un a un, en Ferran comprova si els D.V.A. funcionen correctament i comença la ruta.
En Sisto, que va ser el nostre guia juntament amb en Ferran, ens anava avisant que no trepitgéssim la traça que hi havia al costat que era d'esquí de fons. Pujant vam passar pel mirador del Corbiu des d'on vam poder contemplar les valls, els boscos, els estanys i les muntanyes de la capçalera de la vall de Tavascan, incloses al Parc Natural de l'Alt Pirineu, com el pic de Certescan, l'estany del port i les bordes de Noarre.

Durant la ruta podia anar parlant amb en Ferran que ell em contestava amb molt de gust i es notava que li agrada allò que fa i que és un apassionat de la natura i de la muntanya, cosa que em va cridar molt l'atenció perquè tenint en compte que és el Messi de la muntanya podria passar de tu, en canvi et respon a qualsevol dubte que tens i fins i tot ve ell a parlar-te com si ja el coneixes i això va ser una cosa que em va impactar molt.

Ja hi som!, arribats al cim, a uns 2455 metres del nivell del mar, toca fer-se la foto de família de les dues classes, foto única, ja que som la primera promoció en anar a Tavascan i a sobre ben acompanyats. Una vegada s'ha acabat el postureo seguim la ruta baixant per on havíem pujat. La baixada és molt divertida, ja que miris on miris veuràs gent a terra, professors inclosos. També hi ha trossos en els quals pots fer servir la neu com un tobogan i lliscar sense haver de caminar, les cames ho agraeixen però l'esquena no.

14:27 hora de dinar. En el meu cas he de dinar una poma i una barreta, ja que la gana ha fet de les seves m'he menjat l'entrepà abans de dinar. Després de mitja hora sona l'alarma, tenim un lesionat. Aquesta persona no es sent els peus i no es troba gaire bé, vist això tothom que ha pogut a posat de la seva part per ajudar al nostre company i és en els moments mes difícils on es veu el companyerisme de veritat. Quan ja tenim el problema més o menys resolt, seguim baixant fins a arribar al refugi on ens esperen amb unes galetes de xocolata i un got d'aigua i tothom està feliç, ja que hem berenat i s'ha suspès l'examen de seguretat i supervivència, fins que de cop recordem que tenim minut de glòria, que consisteix a parlar de tu o d'alguna cosa durant un minut i ser recordat per això.

Acabem de passar de la felicitat als nervis extrems pels mes tímids, i no tan extrems per qui ja ho teníem preparat, així que tothom repassa el seu minut perquè quedi perfecte a l'hora d'explicar-ho davant dels professors i davant dels 40 alumnes que hi ha al davant. Anaven sortint noms, Abde, Sergio, Mili… Manu! En aquest moment em vaig posar molt nerviós i em suaven les mans fins que l'Eva em va donar la paraula i em va dir «quan vulguis» en aquest moment em vaig relaxar una mica i em va sortir un bon minut amb poques reflexions negatives, cosa que em va fer dormir millor.
Al acabar tots els minuts de glòria amb riures i plors vam recollir el menjador i vam anar a dormir després d'una experiència inoblidable.


















Manu Da silva

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada